Aquest 5 de novembre s’ha commemorat el Dia Internacional de les Persones Cuidadores, una data que ens recorda que darrere de cada persona que necessita suport hi ha algú que hi és. Algú que acompanya, que sosté, que escolta, i que té cura.
Des de la teràpia ocupacional, veiem cada dia com la cura va molt més enllà d’ajudar en les tasques del dia a dia. Cuidar és preservar la dignitat, és fomentar l’autonomia, és mirar la persona i no només la seva dependència. Cuidar és creure que, encara que les capacitats canviïn, tothom pot continuar decidint, participant, sentint-se útil i present.
Moltes vegades, aquest cuidar recau en familiars, veïnes o amigues. Dones que, sense formació ni descans, organitzen la seva vida al voltant de la d’una altra persona. Cuidadores informals que, amb tendresa i constància, mantenen viva la quotidianitat. Però també dones que sovint es deixen al final de la llista: es posposen, s’esgoten, s’obliden d’elles mateixes.
Sabem que cuidar bé també vol dir cuidar-se. Trobar espais de respir, mantenir aficions, compartir emocions i buscar suport són essencials per sostenir la cura en el temps. Quan la cuidadora està bé, la persona cuidada també hi surt guanyant.
Perquè cuidar no ha de significar renunciar. No ha de suposar trencar-se en silenci ni desaparèixer darrere de l’altra. La persona que cuida també mereix ser vista, escoltada i sostinguda. Qui cuida també ha de ser cuidada.
Aquest 5 de novembre no n’hi ha prou amb donar les gràcies: cal mirar-les als ulls i comprometre’ns a canviar les coses. Perquè darrere de cada persona que pot viure amb dignitat, hi ha una dona que hi posa temps, salut i ànima.
A totes les cuidadores, gràcies. Però sobretot, perdoneu-nos per haver-vos deixat soles massa vegades. Que aquest dia serveixi no per aplaudir-vos un moment, sinó per començar a canviar un sistema que us deu molt més que un reconeixement simbòlic.
Perquè cuidar és sostenir la vida — i la vida, tota, mereix ser cuidada.
El 80% de les cures es fan des de les famílies, sobretot dones
La cura informal és la font principal de cures a llarg termini de les persones amb discapacitat. A l’Estat espanyol el 80% de les cures que es fan prové exclusivament de les famílies, fonamentalment dones. Només l’11% de les persones dependents viuen en residències. Una població cada vegada més envellida, amb una demanda creixent de cures requereix un coneixement millor de l’impacte negatiu de les cures informals en els cuidadors familiars.
En general, a dins de la família hi ha una persona, generalment dona, que assumeix les tasques i la responsabilitat de la cura, sense rebre remuneració econòmica. Moltes cuidadores fan aquesta feina de cura en edats avançades -un 14% tenen 80 anys o més- i això també repercuteix negativament sobre la seva salut.
